‘Un cop de ploma. Les històries perdudes’, de Terry Pratchett
Un recull de relats inèdits del genial autor surt a la llum per culpa d’uns fans
Tot semblava més que fermat al testament de Terry Pratchett: Una piconadora a vapor anomenada “Lord Jericho” reduiria a engrunes el disc dur on en Terry emmagatzemava tots els esborranys d’aquelles històries que la seva maleïda malaltia impediria que es fessin realitat. Així, el 25 d’agost de 2017, en Rob Wilkins, el seu assistent i futur biògraf, es va encarregar de dur a terme aquella darrera voluntat i als seus seguidors només els restava lamentar la gran pèrdua: No n’hi hauria més històries del seu estimat escriptor i el món esdevindria una mica més trist. Ara bé, el que en Terry no va preveure fou que, precisament, tres fans frustrarien el seu pla mestre.
A començaments de 2022 un fan va escriure el Colin Smythe, l’agent d’en Terry, amb una consulta: Volia saber com acabava una història serialitzada que va retallar d’un diari antic quan només era un infant, feia quaranta anys, i de la qual l’agent no en sabia res. Com que el seguidor havia purgat del retall tot el que no fos la narració, coneguda com La gesta de les claus, en Colin va contactar dos metges retirats per tal que duguessin a terme una recerca arxivística: en Jay i na Pat Harkin, que havien conegut en Terry en una convenció i, coses de la vida, havien arribat a ser amics. Tant de bó, una errada seva de càlcul (la història en qüestió havia estat publicada en 1984, però ells començaren a cercar en els diaris a partir de 1970) fou providencial, perquè d’aquesta manera trobaren tot un seguit de relats breus escrits per un tal Patrick Kearns que, curiosament, tenia un estil semblant, i molt, al de Pratchett. Quan en Colin va llegir aquelles històries, amb notes a peu de pàgina i algunes de les quals estaven ambientades en el mateix poble fictici de Blackbury on en Terry havia escrit d’altres, ho va tenir clar: Havien trobat un tresor que mereixia veure la llum!
A Un cop de ploma. Les històries perdudes trobareu vint contes curts de gènere fantàstic i to humorístic, que majoritàriament estan adreçats a la canalla (però que qualsevol fan adult de Pratchett podrà gaudir-ne). Aquestes històries, escrites per un jove Terry que escrivia contra-rellotge com a periodista de premsa local per a dos mitjans diferents, tant amb el seu nom com amb dos pseudònims, foren, per a ell, tot un camp de proves narratives. De fet, la més extensa i tardana cronològicament de les històries, amb la qual es tanca el volum, l’esmentada La gesta de les claus, ens retrotrau a la novel·la amb la qual es va iniciar l’univers Discmón, El Color de la màgia, en 1983.
Els relats compresos en aquest volum es poden classificar en tres categories: Contes de Nadal; històries que tenen lloc al poble de Blackbury i al seu comtat de Gravashire; i les gestes, o narracions de natura fantàstica-medieval. També és cert que n’hi ha uns pocs que no acaben d’integrar-se dins aquests apartats, com L’accident de vacances del senyor Brown (que recorda un poc a la pel·lícula El show de Truman), L’autèntic Oest Salvatge (una paròdia dels westerns nord-americans portada a terres frontereres de Gal·les), o Com va començar tot (una boja història amb uns troglodites i que juga amb el concepte de l’origen de la civilització).
I què? Paga la pena comprar el llibre? Doncs… sí, si sou seguidors de l’obra de Pratchett. Qualsevol fan que llegeixi aquests relats romandrà dins d’una zona de confort on hi trobarà trets comuns a la resta de llibres de l’autor que, sense dubte, dibuixaran alguns somriures, com més o menys explica en Neil Gaiman al pròleg del llibre. Són històries que enganxen fàcilment des de les primeres línies, mantenen un bon ritme, poden emocionar-nos, però malauradament bastants dels seus finals són mediocres. Algunes contenen molt bones idees, però la seva execució no acaba de ser redona. Puc assegurar-vos que he gaudit la lectura de la majoria d’aquests relats, però només em quedarà un record una mica especial d’unes quatre o cinc. No obstant això, com a gairebé qualsevol antologia de narrativa breu, Un cop de ploma a la força ha de ser irregular, i més si considerem que en Pratchett tot just estava començant a escriure fantasia i ciència-ficció en aquelles dates.
No vull tancar aquesta ressenya sense aplaudir merescudament l’edició de Mai Més, que és absolutament meravellosa: Des de la coberta, signada per una inspirada Marina Vidal, passant per la traducció d’Ernest Riera (encertar els jocs de paraules que tant agradaven en Terry no és tasca senzilla) i els seus enllaços en codi QR que aporten un valor afegit a la lectura, fins a la cura posada en la reproducció dels deliciosos gravats realitzats per Andrew Davidson. Si sou fans de Pratchett, què feu que no correu a la vostra llibreria a comprar-vos una còpia i continueu estenent la seva paraula!
També et pot interessar:
