‘Com destruir l’escriptura de les dones’, de Joanna Russ
Un Decàleg del Mal encara vigent avui en dia
Calen més llibres com aquest. Llibres que, amb l’actitud adequada per part del lector, et remouen per dins i, si tens la ment oberta, et fan qüestionar el sistema i obrir els ulls a la manera com aquesta maleïda superconstrucció t’ha canviat subtilment sense que te n’adonessis. De fet, gràcies a la Joanna Russ i el seu llibre, Com destruir l’escriptura de les dones, he arribat a reconèixer en mi, amb sorpresa i fàstic, certs trets pel que fa a la meva forma de pensar i valorar algunes escriptores conegudes. Càsum tot, com he arribat a això?
A més, la necessitat de llibres com aquest és evident en un món on sembla que, cada vegada més, es valoren els trets diferencials per sobre dels comuns. La crítica literària i escriptora Jessa Crispin, que s’encarrega d’escriure l’encertat pròleg, ho deixa ben clar en expressar que “(…) el que feia Joanna Russ era mirar d’esbrinar com podem conèixer-nos, de debò, els uns als altres: com podem passar de veure el fet individual a veure la humanitat compartida”.
En Com destruir l’escriptura de les dones (Raig Verd, 2022), l’activista social, professora universitària i escriptora Joanna Russ, coneguda especialment per la seva obra de ciència-ficció L’home femella (recentment reeditada per Nova després de trenta-i-pocs anys sense cap llibre seu a les lleixes de les llibreries), analitza els diversos mètodes que s’han utilitzat històricament, des del segle XVIII fins als anys vuitanta del segle XX, en el marc de la literatura anglosaxona escrita per dones, per tal de descoratjar, menystenir, ridiculitzar i invisibilitzar tan ample col·lectiu. Malgrat que la situació que descriu Russ és d’una injustícia escandalosa i convida a la fúria, l’autora opta per un enfocament on l’humor hi és present mentre els fets s’amunteguen, recolzats per una exhaustiva documentació on recull evidències, anècdotes i declaracions de diverses persones relacionades amb el món literari.
El recull de mètodes, a cada un dels quals hi dedica un capítol del seu llibre, és esfereïdor. Des de la negació de l’autoria de l’obra, fins al ventall d’insídies que es donen una vegada aquesta és inqüestionable: Que si un home va ajudar a l’escriptora d’una manera o una altra (de n’Ursula K. Le Guin, un escriptor va arribar a dir “ja saps qui és son pare”), que si l’obra és immoral perquè l’ha escrita una dona, que si l’experiència de l’autora és inferior a la d’un home, que si l’obra és incomprensible (així alleugerim de culpa al lector), que si l’estil no és prou adequat per entrar a formar part del cànon literari… La llista és gairebé inacabable.
Aquesta mena de Decàleg del Mal, nodrit del substrat del sistema patriarcal, ha tingut uns efectes devastadors que van més enllà dels cops directes a les dones que en algun moment han volgut o encara volen escriure. Quantes vegades heu sentit allò que aquella autora és una escriptora meravellosa però que no escriu com una dona? Aquest concepte que descriu algunes escriptores com anomalies (l’Ursula K. Le Guin les va batiar com “animals mitològics”) no és estrany, i fins i tot ha arribat a definir algunes reputades escriptores que inusitadament s’han fet amb un raconet dins del cànon literari (l’autora en comptabilitza entre un 5% i un 8% del total), com si la seva aparició aïllada dins la història de la literatura fos un fet atzarós, privant-les d’aquesta manera de la relació amb altres artistes que les influïren i d’altres que en serien influïdes. Aquesta percepció limitada, errònia, ha estat present en el món acadèmic (ho he arribat a llegir a manuals d’història de la literatura), i els seus tentacles arriben fins a les lectores de carrer, que encara pensen que la Emily Brontë només va escriure Cims Borrascosos, i que verbalitzen certs estereotips, com ara que la Sylvia Plath fou una suïcida o que les heroïnes de les històries gòtiques de l’Ann Radcliffe eren damisel·les indefenses i dèbils. Us n’adoneu?
Per altra banda, el bàlsam d’aquest llibre, per a mi, consisteix en l’enorme quantitat d’escriptores que m’ha donat a conèixer (de fet, el postfaci del llibre està dedicat, amb “justícia poètica”, a completar i superar el marc de referència original integrat per dones blanques i anglosaxones, oferint una mostra de la literatura femenina afroamericana i nativa nord-americana). Ara bé, també us diré que una recerca en Google d’algunes d’elles pot donar-vos zero resultats a l’hora de trobar-les editades tant en català com en castellà. Quina sorpresa, oi?
El llibre finalitza, també de forma molt encertada, amb un epíleg escrit per l’escriptora i editora Mariló Àlvarez. Al llarg de l’obra he tingut dubtes sobre la veracitat d’alguns plantejaments de l’autora pel fet que la publicació data de 1983, i és aquí on la Mariló esdevé necessària, aportant-hi llum pel que fa a la situació actual de la dona en el món de les lletres. La polèmica sorgida arran del Premi Planeta de 2021, atorgat al col·lectiu format per tres escriptors que es donaren a conèixer amb el pseudònim de Carmen Mola, és força significativa. Aquests autors defensaven que la immensa majoria de novetats literàries eren escrites per dones, la qual cosa Mariló nega citant un article de Jordi Nopca, on es diu que només el 32% de les novetats foren, de facto, d’autoria femenina en aquell any.
En aquest món actual de la postveritat on les mentides passen com a certes, en funció de ser repetides una vegada darrere l’altra, que és una situació que, com a docent, percebo habitualment a les aules de secundària i especialment de batxillerat, llibres com aquest són molt necessaris. Les xarxes promouen, avui més que mai, un missatge d’odi, com ens recorda Mariló Àlvarez, malgrat que personalment crec que també actuen com una xarxa de suport mutu que abans era limitada o inexistent. El problema, com sempre, és ser valents i voler anar més enllà de la tossuderia. Al cap i a la fi, aquesta decisió, com la manera de tancar el llibre, segons la Joanna Russ, et pertoca a tu.
També et pot interessar:
